Presentació

Codi

Això, és un diari, o similars.

Cosa que vol dir que l’ideal és llegir de les entrades més antigues a les més noves. Si no vols fer scroll amunt i avall, a dalt de tot, als botons negres, tens un menú per navegar per dates. Però l’exercici muscular acostuma ser bo, també pels dits.

Anuncis
Estàndard
El dia a dia

OMG! Temps de revolta

Aquesta imatge la va enviar un tiet a un xat familiar. Se’m va caure l’ànima als peus. Més que res, perquè me l’estimo, al tiet.

Desinformació? Mala llet?

Zero empatia? De tot una mica?

Irak. Guerra oberta, conflictes econòmics, Estats bombardejant. Morts diàries.

Barcelona. Resposta popular a una sentència que considerem injusta, il·legítima, un càstig exemplar. Resposta massiva, desobedient, no violenta. I que si, inclou alguns focs i barricades. En defensa pròpia, dirà molta gent. En resposta a les provocacions policials, diran d’altres. Com a estratègia per desgastar l’Estat, també. Provocades per gent infiltrada, en alguns casos.

En tot cas, la població davant les estructures immobilistes d’un Estat que no vol reconèixer, no vol parlar, no vol escoltar.

Aturem l’aeroport, aturem l’economia, marxem per la llibertat, fem vaga, fem tsunami, aturem-ho tot, forcem el canvi. #Hotornaremafer, un cop i altre.

#Notenimpor, diu un dels lemes. Bé, la por és legítima. I tant que fa por pensar en què passarà si aconseguim la independència i ens boicotegen l’economia. O anar a l’aeroport i trobar-te que et disparen bales de foam. O veure créixer els discursos filofeixistes o hiperpatriòtics en certs ambients.

Si, podem tenir por, la por és defensiva i ens posa en alerta. Ara bé, #notenimpor de tirar endavant, de cercar allò que somiem, de tenir esperances, de manifestar-nos, de reincidir.

De fet, com a dona, he viscut la por mil vegades. En carrers foscos, sortint de nit, deixant el cotxe a un descampat, caminant pel bosc, havent-me d’enfrontar a matxirulos. Sé per això que no podem deixar que la por ens aturi la vida. Que cal afrontar-la, apropiar-se de la nit, del dia, del carrer i la casa, i continuar endavant. I si és en col·lectiu, molt millor. Sororitat. Suport mutu.

Moltes vivim la desobediència de forma quotidiana, en mil petits gestos. Desobeeix la gent que ocupa casa, la gent que busca feina sense papers. Desobeïm per sobreviure, desobeïm davant la injustícia. Desobeïm també, doncs, a l’Estat que ens confronta, que ens ignora.

Això serà llarg. I necessitem construir-ho entre molta gent, tan diversa com sigui possible. Pas a pas. Ara és un moment clau. Tornem-ho a fer.

Vaig fer aquest bloc per explicar el dia a dia polític des de la institució. Però el dia a dia, avui, per moltes, és aquest. Seguim!

Estàndard
El dia a dia

6. Ple, dolor, ràbia, i molta feina

Escriure avui aquest post se’m fa especialment difícil. 7 companys, activistes als CDR, són a Madrid, en presó sense fiança, i dos més foren retingudes durant hores aquest dilluns per la Guàrdia Civil.

Més persones repressaliades, cap de turc de tot un moviment. Però aquest cop, a mi i a d’altres, ens toca ben a prop. Gent del Vallès, companya d’aquests darrers temps d’activisme per la sobirania dels pobles i la radicalitat democràtica.

Respirar

Dilluns vam suspendre la reunió del Grup d’Acció Municipal de l’AUP (el grup que fa suport a la feina institucional és a dir, a la meva feina). Volíem ser a la concentració de suport a Sabadell. Va ser reconfortant veure-hi tanta gent. A Sabadell, però també a molts d’altres municipis.

La plaça de l’Ajuntament de Sabadell, plena

Dimarts, dia intens: emoció a flor de pell, treballo matí i tarda, cal preparar el Ple, tinc classes, després el GAM. A les 21h, comencen cacerolada a la porta del CRAC, però la difusió ha arribat molt tard. No se sent soroll més enllà del CRAC. Hi haurà cacerolada cada dia, a partir d’ara, per la #llibertatdetinguts23s.

La premsa cobrint l’acte de la Rierada, majoria dones. Mai surten a les fotos. Aquí: Diari de Rubí, Tot Rubí, Rubi TV i comunicació de l’Ajuntament. Al fons Lídia Juste de Ràdio Rubí.

Dimecres, regidors i regidores anem a fer presència a la commemoració de la Rierada de 1962. Hi anem unes quantes, de l’Aup. 600 morts. Flors, un parlament de l’alcaldessa, i sobretot, la vívida narració del president del Consell de la Gent Gran, que va viure aquells dies. Entre el públic, algunes llàgrimes. I ara estem en emergència climàtica. Rierades i sequera es reparteixen pel món. Si no fem res, anirà a pitjor. Aquí i arreu.

Així, el Consell Comarcal ha aprovat la declaració d’emergència climàtica, al ple de setembre, l’Ajuntament també, per unanimitat. El dubte (o certesa): suposarà aquest fet accions contundents i útils per aturar el canvi climàtic? S’hi dedicaran els recursos necessaris? Es canviarà l’economia, les fonts d’energia, els hàbits de consum, de forma prou ràpida? Podrem deixar un Planeta digne per als nostres fills i filles?

Estic pessimista, avui.

Però no defallim

Després de la commemoració, hi ha reunió de representants dels partits del Ple amb la Plataforma pel Dret a l’Empadronament. Gent sense casa, cases saturades, problemes perquè l’Ajuntament empadroni. Situació greu. Diuen que s’arremangaran, des del govern. Esperem que sigui així.

Per cert que si seguiu la premsa local veureu que vam anunciar que presentàvem al Ple la moció d’aquesta Plataforma, però la vam retirar, finalment. La Plataforma pel Dret a l’Empadronament prefereix esperar a què altres partits també l’assumeixin i, com de fet estem al servei de les entitats, retirem la moció. Es tornarà a presentar, quan ho acordem amb la Plataforma i altres grups polítics.

Avui no tinc esma per a un bon resum del Ple d’aquest dijous. Però com sempre, el podeu trobar a la web de l’Aup, i als mitjans de comunicació locals. Avui no tinc esma per a un bon resum del Ple d’aquest dijous. Però com sempre, el podeu trobar a la web de l’AUP, i als mitjans de comunicació locals.

Si el ple d’agost va durar 20 minuts, aquest arriba a les 3hores. El cap em pesa.

Aprofito el primer moment en què tinc dret a intervenir per fer presents al Ple els companys detinguts. En solidaritat, duc la samarreta del @CDRRubi. Estic neguitosa, sé que les paraules no seran benvingudes per tothom. Però al Ple no hi ha torn obert de paraules, així que si vols dir res, ho has de colar quan pots.

Retransmissió del Ple – Ràdio Rubí – Aneu al minut 6:30

ERC ha presentat “d’urgència”, aquest matí, una moció en contra de la repressió. Quan intervinc al principi del Ple, no sé encara si serà acceptada a debat. A moltes de l’AUP, però, ens xoca la moció: el paper del govern de la Generalitat en la seva relació amb els CDR és poc clar. Ara si, ara no. De fet, la moció és suau. Però evidentment, volem que s’accepti i es tramiti. No ho serà: PSC i Cs hi voten en contra. VR s’abstén. ECP, ERC i nosaltres a favor. Haurà d’esperar al mes vinent.

Un dels punts del Ple és l’aprovació del que s’anomena Pla Econòmic i Financer. La interventora municipal, el dimecres de la setmana passada, ens va fer una explicació pedagògica (i pacient) sobre aquest tema, en una comissió informativa. Així que faré ara un parèntesi didàctic.

Resulta que els Ajuntaments, per glòria i gràcia del govern rajoy (això no ho diu la interventora, és clar), quan fan els pressupostos necessiten:

  1. que els ingressos superin les despeses
  2. que la despesa no s’incrementi anualment més d’un topall que marca l’Estat: el 2018, un 2,4% respecte la despesa del 2017. És a dir, que si el 2017 tens un pressupost municipal de, posem-hi, 75.000.000€, el 2018 podrà ser d’un màxim de 76.800.000€ (ho he calculat bé, oi?).
  3. i que no es puguin endeutar més del 75% dels ingressos corrents.

Si incompleixes qualsevol d’aquests punts, et veus obligada per llei a fer un Pla Econòmic i Financer dient que seràs bona boníssima i no tornaràs a fer coses que papiEstat no vol. Perquè papiEstat el què vol és que,

  1. No tinguis dèficit (com si l’endeutament públic fos la peste)
  2. Si et sobren diners (és a dir, tens més ingressos que despeses), el què et sobri, ho regalis amb amor als bancs. Per eixugar el deute (deute que no tenim, per cert, a Rubí).

Evidentment, això ve de les crisis bancàries. Primer els bancs, després, la resta. Què faríem sense ells, oi?

Total, que hem d’aprovar el Pla aquest. I com els bancs són la peste, el que demano al Ple com a AUP, en aquest punt, és que si vos plau s’organitzin i gastin el màxim del que han de gastar. Que els diners vagin per Rubí. Als bancs, ni aigua. A no ser què siguin ètics i cooperatius, que no és el cas, encara (coneixeu la banca ètica Fiare?).

Serà difícil però: pressupost aprovat tard, problemes de recursos humans i de gestió, manca de lideratge polític en molts sectors.

En aquest Ple es parla també d’expropiacions. Bona notícia: sembla que en un any aproximadament les Torres Massana ja seran totes de propietat municipal.

I anem a les mocions. Aquí sí que la troca es lia una mica. Hi ha algun zasca que altre. I mocions per unanimitat que em semblen impossibles.

Per exemple, la declaració d’emergència climàtica. Per actuar, deia més amunt, cal canvis radicals en el sistema econòmic. La Alianza por el Clima ho diu clar. Cs és un partit que fa suport a les grans empreses de l’IBEX35 (o a la inversa), i vota a favor de la moció. El PSC o ERC no es caracteritzen per les seves propostes decreixentistes. Voten a favor de la moció. Misteris de la política. Però en tot cas, confiem en què la declaració d’emergència serveixi per replantejar quelcom.

Hi ha moltes mocions. Tinc el cap a un altre lloc. Però mireu els moments memorables del debat:

  • Després de pràcticament 2 hores i 20 minuts de Ple, en el debat de la moció de Ciutadans sobre la conversió dels 89 aparcaments de zona blava en taronja: ganivetades entre el regidor socialista Rafael Güeto i el regidor de Cs Roberto Martin. Per cert, al final d’aquest debat, riures: un regidor de Ciutadans s’ha despistat i abstingut en la seva pròpia moció.
  • En el debat de la Llei Aragonès, Xavier Corbera d’ERC vs Ànnia Garcia d’En Comú Podem i jo mateixa. Ens encenem. Bé, l’Ànnia manté força el tipus, però al Xavier i jo ens surt la vehemència (lliçons? maaaaaiiii). En la pausa ens pacifiquem. Per abreujar, deixo aquí el fragment un cop acabada l’exposició de motius de la regidora Garcia (ja em vaig acostumant a utilitzar els cognoms), però si la voleu escoltar, retrocediu 5 minuts. Al final, en la votació, com en l’anterior tall… ERC a punt d’equivocar el vot. Per uns segons vaig pensar que les havíem convençudes. Il·lusa de mi.
  • I una intervenció estelar: el regidor d’educació qüestionant l’escolarització en català. Va intervenir en castellà, la seva llengua materna (la meva també, de fet). Per comoditat i fluïdesa. Fins aquí, podríem dir que ok. Però arrel de la sorpresa que manifesta en Xavier Corbera per l’ús del castellà, el regidor socialista (Víctor Garcia, antic director de l’Institut Estatut) agafa embranzida i… es fica en un embolic (crec).

Per cert, que en aquest Ple el grup d’ERC ha començat a donar veu i visibilitat a la gent que el forma, perquè han intervingut totes les noves. En els anterior plens, només parlava -gairebé sempre- el seu portaveu.

I més per cert, en el torn de preguntes del públic, per primer cop des de què sóc regidora, parlen dones, i a més una d’elles jove. Són membres de Rubí Acull que pregunten entre d’altres pel treball de l’Ajuntament en prevenció del racisme i reclamen una anàlisi crítica del propi govern davant les declaracions de l’alcaldessa i la presència de regidors en les manifestacions contra el centre de menors del Terranova, on es produien actituds i proclames racistes.

A part d’això, aquests darrers deu dies hem tingut també Junta de Portaveus, Comissions informatives, i Comissió de Banca Ètica i de Tarificació Social. I una junta de portaveus sobre ordenances fiscals a la què no he pogut anar perquè estava treballant a l’institut.

Tot plegat, entre avorrit i interessant.

Estàndard
Actes i festejos, El dia a dia

5. La Diada. Crits, silencis, marmotes

La vivència de tantes: el dia de la marmota.
(circulava per xarxes. No en conec la font)

11 setembre. La Diada. Passada una mica per aigua, no massa. Però metafòricament, força. La Prediada, de fet, es va haver de suspendre. Després a Barcelona, per la tarda, sol espaterrant.

Per La Diada hi ha feina de representació institucional: l’ofrena floral que es fa com a institució (n’hi ha una altra de partits i entitats). L’ofrena és liderada per l’alcaldessa i el tinent d’alcalde, després portaveus dels grups municipals, després la resta de regidors i regidores. Hi som de tots els partits representats al Ple, llevat Ciutadans/Ciudadanos (em pregunto què faran pel Dia de la Constitució o el de la Hispanidad).

A l’ofrena, l’alcaldessa pot parlar com a representant màxima de la institució, amb un discurs que el govern entén que és de consens i l’oposició, ja no tant. En ocasions, algunes regidores o regidors, per mostrar el desacord, marxen a l’hora dels parlaments: l’any passat un d’ERC, i tres de l’AUP. Però enguany, ens ho estalviem.

I és que arribem a l’ofrena amb la situació viscuda al Ple municipal del dijous anterior, que vaig comentar ja en el post 4. El retorn. En resum: que el govern del PSC a Rubí havia decidit celebrar la Diada sense cap parlament, ni de l’alcaldessa, ni d’entitats. Ja estava publicat l’horari oficial i tot. Ofrena floral, sardanes, corals, castells. I silenci.

Ei, que diuen que a Catalunya hi ha un conflicte? Shhht. Evitem-lo. No sigui que, per exemple, a algú se li acudeixi xiular-nos, al govern. Malànimes que no tenen res més a fer que criticar. On s’és vist, això? Xiular? Criticar el govern d’una ciutat? On anirem a parar.

Sembla que fa dos anys, de fet, gairebé arriben a les mans entre malànimes d’una banda i fans de l’altra. Es van barrejar xiulets amb insults, ofenses per aquí i ràbies per allà i, certament, que en aquest país i en aquest Estat, tenim mala i poca experiència en la gestió del conflicte i la diferència. La Veritat, com la família i l’Estat, eren Una, Grande i Libre, no fa tant. I al Poder, no se’l critica. Com a molt, s’intenta ser una la que estigui en el Poder. I qui em xiuli, que le coooooorten la cabeza!, com deia la Reina de Corazones en la versió Disney que corria per casa meva. Així ens va. Presó i exili.

El fet és que després del Ple del passat dijous si que vam parlar, vam negociar, i es va acordar amb el govern que es recuperaven els parlaments de les entitats, amb escenari, micro i altaveus.

Imatge

Però Oh Deeses! Per sort d’algunes i desgràcia d’altres, plou. L’acte es desllueix. Pel temps i, potser també (especulo), per la manca de ganes de cercar alternatives.

No es pot instal·lar la megafonia prevista i se suspenen les activitats. La Diada queda reduïda a ofrena floral de les entitats i lectures de textos davant la premsa que ningú pot escoltar; ofrena del Ple Municipal; i Els Segadors amb l’Obrador Coral i l’Agrupació Coral Unió Rubinenca.

Xiulets, poquets. Tot comença com al nord: puntual. Quan el PSC obre l’ofrena floral de les entitats i partits, sembla que molta gent encara dorm.

Em busquen de protocol. Ens toca desfilar aviat, a l’AUP, i no som a la cua. Ens repleguem en una estratègia tàctica lenta i ineficient, i ens situem al punt de sortida. Falta gent. Entre les que encara dormen, i les que són per la plaça. Bé, en tot cas, toca sortir. Deixem una flor groga i una branca d’olivera. L’Albert llegeix un fragment del parlament que volíem fer i la resta fem el que podem: somriure a una foto, o a l’altra càmera, escoltar l’Albert, aguantar el tipo.

Quan miro les fotos… semblo un canari, literalment. Però la roba, també és (o pot ser) un fet polític: hi ha moltes maneres d’expressar-se, també sense parlaments. I #onsonlesdones de l’AUP? Perquè n’hi ha, eh? No arribem a la meitat, però en som unes quantes, amb espai i veu. Ens costa més la visibilitat pública, per això, en general. Llàstima.

Això és com buscar a wallie: en som dues, de dones, a la foto. Veieu a la meva companya?

A les 12h desfilem regidores i regidors.

Seqüència 1: veig que l’alcaldessa i el tinent d’alcalde van a agafar el ram. Serà que comencem ja. En Xavier Corbera (ERC) i l’Ànnia Garcia (En Comú Podem) el sostenen per un costat. En Toni Garcia de VxR crec que desisteix. I jo, ni ho intento. No ens barallarem per la foto. Però certament, en Toni i jo, a segona fila, semblem segundonas. Un avantatge del meu amarillo chillón és que, almenys, canto com una almeja.

Seqüència 2: caminem cap a l’escultura Dempeus (de Pepa de Haro, que fou professora meva de pretecnologia, al cole) on es dipositen les ofrenes. Amb dignitat, fortalesa, sentiment… Doncs sembla que no. Em diu després qui m’acompanya -en la vida- que com a esquadró imperial, no fem el pes. Estem més aviat esbarriades. Glups. El proper cop, potser que ho assagem.

Seqüència 3: el cul al públic, la cara a la premsa. Lleig? “Ei, que estem donant l’esquena a la gent”, dic. Sembla que així està pensat el protocol de l’acte. Ens posem en fila. Sonen Els Segadors. No els canto, omg, crec que sóc la única que no els canta (o que no fa playback, que desafinar allà, fa cosa). No puc amb els himnes nacionals. No em surt. I mira que Els Segadors, quan tothom el canta, tanta gent, tantes veus, en aquest context, amb gent a la presó i a l’exili, amb l'(ex)esperit de revolta, em posa la pell de gallina i, a vegades, les llàgrimes als ulls.

Seqüència 4: Arrenquen crits de Visca la terra, lliure! Aquí si, crido, aixeco el puny. I immediatament després, Lli-ber-tat, pre-sos polítics (ens deixem les preses, què hi farem). Entre l’un i l’altre crit, l’alcaldessa reacciona ràpid i desfila a tota pastilla de tornada. La gent del seu partit intenta seguir-la, però és que és molt ràpida, eh? Darrere tota l’escena, el CDR amb la seva pancarta. En Xavier Corbera, en Robert Masalias i jo ens quedem uns segons, amb els crits de llibertat. Veig que marxen també, i doncs no sé què fer. És el que té estar sola de regidora. Em quedo una mica més? Segueixo? El meu punt de vergonya em pot, i marxo també amb en Robert i en Xavier.

I that’s all folks. Fi de La Diada a Rubí. Què hi farem. Aquí us deixo un vídeo molt resumit de la part institucional, de RubiTV, on podreu anar seguint totes aquestes seqüències.

P.D. Si algú coneix l’equivalent en català a amarillo chillón, que me’l faci arribar si us plau.

Estàndard
El dia a dia

4. El retorn.

Després de reposar-ho durant l’agost, en tornar de vacances faig públic aquest Diari. A veure què passa i quina és la rebuda. I a veure si quan el curs m’engoleixi podré ser regular en les publicacions.

Doncs poc després de llençar el bloc a twitter, ja tenim resposta d’un troll (un troll sense consciència de ser-ho, sembla). Això és eficiència i la resta, tonteries. Alegria de vivir.

Deuen ser els efectes secundaris de la disciplina de partit. Bé, és igual. Don’t feed them. A lo que iba.

Tornada de vacances. Desconnexió.

No sé la resta de regidores, però aquesta setmana, les meves neurones encara naveguen. Llàstima que la navegació duri tan poc: inici de feina a institut nou, reinici del curs de la política institucional. Posar-se les piles, ja.

Els ajuntaments “són” inhabils el mes d’agost. No fem reunions ni plens, les regidores. Que no passi res important a Rubí, per favor, que l’Ajuntament està de guàrdia. Un amic que és regidor en una altra ciutat i per un altre partit, i del que em guardaré la identitat pel carinyo que li tinc (guiño), em diu que l’ajuntament tanca perquè els jutjats tanquen i per tant, ens quedem sense validació legal de documents pel poder judicial. Eficiència màxima, oi? (si algú té informació que contradigui aquesta explicació, digueu, si vos plau).

Així que el primer dijous de setembre fem el ple del mes d’agost. Un ple express, amb pocs temes, ràpid. En 23 minuts, ordre del dia tancat. I al final, per una petita descoordinació, el públic gairebé es queda sense preguntar. Tres mans s’aixequen ràpid i ben estirades per poder parlar. Tot homes, per cert, com en l’anterior Ple.

Foto: Tot Rubí. Redacció

Em penso que l’alcaldesa tenia mal de cap. Físic, vull dir. Dels altres suposo que també, formen part de la feina. No tinc dades que ho corroborin, però els dits a les temples ho fan sospitar.

Pocs temes: un altre cop càrrecs de confiança (ja tenim noms i cognoms i nomenament oficial, 4 del govern i 1 d’En Comú Podem -per ara, 50.000€ les jornades complertes, 25.000€ les mitges) i una petita modificació negociada amb sindicats de la Relació de Llocs de Treball en la policia local. No al primer punt, si al segon, però com es voten junts, ens abstenim tothom, llevat govern i els seus suports, En Comú Podem. Si voleu seguir el contingut, a www.auprubi.cat hi haurà (o hi ha ja) el resum. I aquí la retransmissió de Ràdio Rubí. Però aquest cop l’streaming no ha funcionat: multituds enfurismades deixen la pantalla, s’aixequen del sofà. Centenars de queixes a l’Ajuntament. Manifestació espontània. Crema de contenidors. Etcètera.

Ple rere ple, oblido la cortesia formal. Abans d’intervenir, la resta de portaveus saluden: hola bona tarda com esteu i tal. Després agraeixen. Els plens, després de parlar (sóc la primera), sento la resta i… glups, un altre cop me n’he oblidat.

Per cert que als plens que hem fet, Ciutadans saluden i introdueixen en català, però intervenen castellà. Amb catalanismes entremig del discurs, coses del bilingüisme.

Hi ha dos punts calents al Ple, en la ronda de precs i preguntes.

El primer, quan demano per l’acte institucional de l’11 de setembre: ens ha arribat que enguany, serà una ofrena floral, sense discursos ni institucionals ni d’entitats. I efectivament, l’alcaldesa confirma que la decisió del govern és aquesta, per evitar conflictes i per temes de seguretat (recomanacions policials?). Entenc que estan en un lloc difícil, el govern, amb aquest tema. Però els conflictes cal mirar-los, assumir-los, posar-los en diàleg. La seguretat és més alta quan la societat és més equitativa i dialogant i no pas quan se silencien veus. Tenim una democràcia poc dialogant, de fet, en aquest país.

ERC també pregunta al Ple després pel mateix. Fem Junta de Portaveus extraordinària el dia següent i entre govern i ERC, ECP i AUP, posem en comú sensibilitats i s’assoleix una altra proposta. Buf. Millor. (C’s i VxR disculpen l’assistència a la Junta).

Aquí teniu el minut amb intervenció i resposta:

Ràdio Rubí. Retransmissió del Ple. Minut 14:19

El segon, quan un home assistent al Ple, del públic, demana pel compliment dels terminis en les obres del pont del carrer Sant Joan: l’alcaldesa responsabilitza, públicament, als tècnics i tècniques encarregats del projecte. Ella posa terminis, però no és qui els endarrereix, afirma.

Sant Roc. Festa Major Petita. Ho deixo aquí. Si has llegit, s’agraeixen comentaris.

Estàndard
El dia a dia

3. Doncs ja està. Comencem.

Nou curs polític iniciat. Retribucions i organització municipal aprovades al Ple Extraordinari del 15 de juliol. Pasta gansa.

L’acord de governabilitat PSC i En Comú Podem va endavant: ECP a partir d’ara ja voten si a les propostes de govern. Per això al ple del 25 de juliol s’aproven els pressupostos del 2019, que estaven bloquejats, però també altres qüestions “menors” (si us interessa un resum del què va passar, el trobareu aquí -que aquesta gent de l’AUP fa feina, eh?).

Però anem per parts. Quan es constitueix un nou consistori, hi ha força feina organitzativa a fer: a gerència necessiten els nous NIF de cada grup municipal, que canvien cada 4 anys; a comunicació fotos nostres i un currículum; recursos humans donen d’alta les nostres dades i el nostre dit -per entrar modernament a l’edifici antic de l’Ajuntament. La unitat d’informàtica ha de preparar-nos els correus-e corporatius, certificats digitals, o l’accés al lloc d’emmagatzematge en línia. També ens donen una SIM i… un telèfon “de la feina” (em sento privilegiada).

Tenen una mica d’embolic, perquè no m’arriba la convocatòria de la primera junta de portaveus. Sóc “la nova”, i no tinc les claus del correu-e corporatiu. Confusió, disculpes. Em diuen que m’acostumi, a això de l’embolic.

Per qui no n’estigui al corrent, abans de cada Ple es fa una Junta de portaveus per a treballar els temes i explicar les mocions. De fet, en la Junta del juliol, assumim les mocions dels diferents grups municipals, cosa que vol dir que al Ple s’explicaran però no es debatran ni votaran (com a curiositat, Ciutadans se suma a la moció de Veïns x Rubí per adherir-nos a la xarxa LGTBI i potenciar les polítiques de gènere i LGTBI, justament quan amb VOX a altres llocs estan limitant aquestes polítiques…).

També es fan comissions informatives de les diferents àrees de l’Ajuntament, on el govern presenta (molt però que molt ràpid) el que durà al Ple. Hem d’aprovar si volem que cada tema es dugui o no al debat del Ple, cosa que trobo molt estranya. Més perquè el govern igualment pot dur-los, encara que diguem que no.

I el darrer dijous de mes, es fan els plens. Allà se suposa que es debaten els assumptes més importants per la ciutat. Però bona part dels temes els resol el govern, solet, amb les seves juntes de govern, que té moltes competències. I a més els Plens semblen més una escenificació que un espai de debat real.

Les cadires del públic, al Ple del 25 de juliol, també estan plenes. La meitat de premsa, tècniques municipals o assessores i acompanyants de partits. Realment, cal un espai més gran.

Aquest Ple estic més tranquil·la. Ja sé com funciona el micro, què he de fer i quan puc parlar. La cosa té la seva tècnica. Anem en ordre de menys vots a més… així que sempre em toca parlar la primera.

La gent es dirigeix entre si de Sr o Sra. Se’m fa estrany. Sr. regidor, Sra. alcaldessa, Sra. Garcia. Si acabem de fer un cafè juntes, per favor. Si després ens podem tirar serps igualment (malgrat el cafè plegades). Bé, ja trobaré la forma.

Hi ha algun que altre zasca, però la sessió és menys violenta que l’anterior: s’acosten les vacances, fa calor al carrer.

Han canviat les ampolletes de plàstic per gerres de vidre -jo per si de cas duia una cantimplora. Però són una mica altes i ens tapen la cara davant les càmeres, així que les anem movent d’un lloc a l’altre quan ens toca parlar.

El Ple es retransmet en directe per la web de Ràdio Rubí. Però quan arriba el torn del públic, s’acaba l’streaming. Una pena.

La notícia i un resum de 6 minuts a RubiTV.
Estàndard
El dia a dia

2. Previs, primer ple, salaris i ganivets

Així doncs, ja tenim constituït l’Ajuntament. El PSC de Rubí ha duplicat els seus vots i té 10 regidores, però també un problemilla: la majoria són 13. Bé, aquest fet no hauria de ser problema si no estiguessim en una cultura democràtica d’imposició de majories, però per ara, esloquehay.

Foto: Marta Cabrera, Diari de Rubí.

Què tenim l’oposició? La possibilitat de fer actuacions conjuntes per tal d’apretar el govern cap a una o altra banda. De forma limitada, està clar: 7 d’ERC, 3 d’En Comú Podem, 3 de Ciutadans, 1 de VeïnsxRubí i 1 de l’AUP. És evident que en moltes coses no ens posarem d’acord. Alguns parlen de govern a l’ombra… però no el veig. Aparentment hi ha bon ambient i ganes de parlar. I ja és molt.

Què s’ha de fer ara? El govern ha d’organitzar-se: qui du cada regidoria, quin és l’organigrama, si canvien unitats tècniques, etc. Això va per decret d’alcaldia, així que no ho debatem al Ple, ni ens necessiten.

(mentrestant, em dedico a veure què tenim al despatx de l’AUP, llegir documentació, endreçar l’armari…)

Però també cal aprovar les retribucions de regidors i regidores, i les jornades laborals. I aquí, ja hi ha marro. S’ha d’aprovar a un Ple, això. Com a oposició, intentem veure si tenim marge de maniobra per a proposar quelcom. Si? No? Parlem? Ciutadans i sobretot En Comú Podem tenen propostes d’alcaldia. Nosaltres, la tindrem els darrers dies.

El Ple que anomenen “de cartipàs” s’endarrereix. S’anuncia pel 2 o el 3 de juliol. Després per més endavant. L’ambient s’escalfa. Declaracions d’ERC i nostres (voto perquè Ràdio Rubí elimini dels seus arxius la foto d’aquesta notícia de forma urgent i immediata). Silenci de la resta. El PSC diu que l’oposició bloqueja el cartipàs. Però finalment, tema resolt: salta a la palestra un acord de governabilitat entre PSC i ECP: ja tenim nous salaris i Ple convocat, pel 15 de juliol. Ha costat una mica.

I res. Tot segons l’esperat: s’aprova un increment important de salaris, al Ple s’aboquen crítiques múltiples, però m’agradaria saber si algú més a part de nosaltres es limitarà el sou, i quant. Aquí teniu els salaris, el resum i la retransmissió del Ple. Buf. I amb la que està caient.

Per cert: era el meu primer Ple, aquest. I deesa n’hi do quin nivell de virulència. Curiosament, enfocada sobretot cap a En Comú Podem -l’alcaldessa va tenir un Ple mooolt tranquil.

Certament, ECP donde-dijeron-digo-diuen-Diego. No havien de fer alcaldessa l’Anna Maria, deien. Però al cap i a la fi, són un partit tradicional, que tenen per objectiu prioritari assolir una cadira (o diverses) de govern. Així que argumenten que és la forma que tenen d’incidir més en la ciutat. No sé de què tanta estranyesa. De fet, s’estan reproduint els pactes PSC-ECP o PSOE-Podemos en altres ciutats. Coses de la vida.

Virulència, com deia, enfocada cap a ECP però sobretot… cap a una possible audiència. El Ple es retransmet en directe. El Sálvame de la política. Puro teatro, com diu La Lupe. Espero que el dia a dia no em faci normalitzar-ho. I si ho faig, que algú em dóni una colleja, si vos plau.

Estàndard